martes, 25 de octubre de 2011

Envejecer es irse deshaciendo e ir diciendo adiós



DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua de una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

(Poema escrito por Joan Alcover)


Joan Alcover i Maspons
(Palma de Mallorca, 1854 - 1926)

DESOLACIÓN

Esqueje soy de un árbol tan verdegante ayer
que en las siestas prestaba su sombra al segador.
Mis ramas, una a una, rompió la tempestad
y luego hasta la tierra mi tronco el rayo hendió.

Brotes de hojas mezquinas coronan lo que resta,
abierto y sin entrañas, del árbol que fui yo;
arder mi leña he visto cual humo de una fiesta
y al cielo he visto irse lo más noble de mí.

Mi raíz esclava sorbe lo amargo del vivir:
siento brotar las hojas, siento subir la savia,
con sólo este consuelo al borde ya del fin.

Cada herida la pérdida indica de una rama.
Sin mí, nada hablaría de esa mitad que falta.
Para llorar yo vivo lo que se ha muerto en mí.

(Traducción de Carlos Clementson)


El poeta mallorquí Joan Alcover en la seva joventut


No hay comentarios:

Publicar un comentario