(Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, 1942)
LA PEDRA ANTIGA
Al peu de la calçada, que segles de fatiga
han mantingut oberta del continent al mar,
en un gran erm, cruïlla dels vents i de l'atzar,
s'esgruna al bat del sol la noble pedra antiga.
Ella és tot el que resta de la imposta d'un arc
sota el qual ressonaren les legions romanes
i s'inclinaren les polsoses caravanes.
Ara, només cenyida de groc sisimbri amarg,
els dies i els ocells li roseguen els caires.
sap que mor una mica a cada embat dels aires;
però, serenament acordada al seu fat,
pot donar a qualsevol emperador que passi
una clara lliçó de seny i venustat,
plena d'orgull i pàtina, com un fragment d'Horaci.
Arc de Berà
(Tarragona, año 13 a. C.)
LA PIEDRA ANTIGUA
Al pie de la calzada, que siglos de fatiga
han mantenido abierta del continente al mar,
en un gran yermo, cruce del viento y del azar,
se desmigaja al sol la noble piedra antigua.
Sólo ella resiste de la imposta de un arco
bajo el que resonaron las legiones romanas
y se inclinaron las remotas caravanas.
Ahora, coronada de jaramago amargo,
los días y los pájaros le roen las aristas.
Sabe que va muriendo a golpes de ventisca;
pero, serenamente conforme a su ventura,
puede dar a cualquier emperador al paso
una clara lección de juicio y hermosura,
llena de orgullo y pátina, como un verso de Horacio.
(Traducción de Pere Pena)
MOZART
Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d'un ordre en moviment,
ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure!
MOZART
Llevados de un sencillo y hondo ritmo
nuestros compases quieren, uno a uno,
alzar también su vuelo y sonreír.
También es nuestra ley ardiente gracia,
ala en movimiento de este orden,
veloz y en libertad.
Quizá sea la vida un instrumento inútil,
pero vivir es música.
(Traducción de Vicente Gallego)
LA MORT, EN UN MATÍ D'ABRIL
La Mort passava en un matí d'abril. Tan alta
sobre un món desvetllat amb tots els noms florits,
que els núvols s'esfullaven, arran la seva galta,
i els cims nevava la carícia dels seus dits.
Però un fresc perfum de llorer s'elevava
com una veu del món a l'implacable pas.
-Altiva segadora, que per beure'n la saba
segues el camp més fèrtil amb un falç de glaç,
¿de què et val afollar les espigues sens nombre
si et cau una llavor de cada brot que culls?
Quan has passat, el món rebrosta a la teva ombra,
i orenetes vivents s'escapen del teus ulls!
Orgullosa, ¿no saps que sota el teu caprici
la veu dels moribunds és molt més que un sanglot?
Una vida s'encén a cada sacrifici.
Potser ni tu mateixa no pots morir del tot.
LA MUERTE, UNA MAÑANA DE ABRIL
La Muerte recorría la mañana de abril.
Tan alta, sobre un mundo que despertaba en flor,
que las nubes se abrían al rozar sus mejillas
y su caricia helaba la nieve de las cumbres.
Pero un fresco perfume de laurel elevaba
como una voz del mundo a su implacable paso.
-Altiva segadora, que por beber su savia
con hoz de hielo siegas la más fértil mies,
¿qué ganas destruyendo innúmeras espigas
si en cada brote extinto resurge la semilla?
¡Cuando pasas, el mundo rebrota tras tu sombra
y viva golondrinas escapan de tus ojos!
Orgullosa, ¿no sabes que bajo tu capricho
la voz del moribundo eleva su clamor?
En cada sacrificio se enciende nueva vida.
Nada muere del todo. Ni tan siquiera Tú.
(Traducción de Enric Sòria)
[Poemas extraídos del libro de Màrius Torres: Palabras de la muerte, Barcelona, DVD, 2010, 1ª ed., (pról. de A. Jiménez Millán), pp. 172]
No hay comentarios:
Publicar un comentario